[Tristany i Isolda] Preludi

El music qui escollí aquest tema per a l'introducció del seu drama d'amor, sentint-se per complert dintre l'element més propi i il·limitat de la musica, sols degué cuidar-se dels límits que's fixaría a si mateix, puix que l'exhauriment del tema és impossible. Així, d'un sol cop, mes en progressió amplament encadenada, féu expandir l'insadollable daler des de la confessió tímida i l'atracció més tendrívola, creixent al través dels sospirs anguniosos, de les esperances i temences, de les queixes i'ls dolors, dels goigs i'ls sofriments, fins assolir la més poixant ufana, la més punyent angoixa, per a trobar la bretxa qui obrís al cor la via vers l'occeà de les infinides delícies d'amor.

Tot debades! El cor, impotent, torna a defallir per a consumir-se en el daler, el daler inconseguible, car tot daler conseguit no és sinó la deu d'un altre de nou; fins que arribat al darrer decandiment, llustreja a l'esguard esblaimat el pressentiment d'assolir el suprem goig: el goig de morir, de no ser ja res, el darrer deslliurament en aquell reialme meravellós del qual més ens allunyem com més impetuosament ens afanyem a penetrar-hi. Podem anomenar-lo la mort? O és, més bé, aquell nocturn món meravellós, del qual sorgiren estretament enllaçats un cep i una eura damunt la tomba de Tristany i Isolda, com la saga ens recompta?

FUENTE:

Tristany i Isolda. Ricard Wagner

Traducido por Jeroni Zanné y Joaquim Pena.

Associació Wagneriana. Barcelona, 1925, p. 7-8

Contáctanos