Melot

Que Melot fos sensible a l'encant d'Isolda (tos ulls, Isolda, l'han encegat, II, 3), no és cap delicte sinó una prova de la forta personalitat de la princesa irlandesa. Res ens fa pensar que Melot hagi consentit la seva inclinació; no tenim cap prova que una gelosia cega i destructora l'empenyi a la traició. Altrament la seva conducta seria una obra mestra de fingiment.

Ell no reclama l'immediat càstig de Tristany, com faria el gelós que vulgués venjar-se del seu rival, tan sols se li omple la boca amb el deshonor del seu Rei (“L'honra i el nom jo fidelment d'oprobi t'he guardat” i, més tard  “Rei, tu comportes l'afront?” II, 3).

Amb tot, viatja amb el Rei per reunir-se amb Tristany participant en el perdó que el Rei atorga. Els pocs moments que li resten de vida, en arrivar a Kareol (III,3) els dedica per complet a assolir l'èxit de la reconciliació. Intenta, inútilment, calmar Kurwenal (Enrera, foll! Deixa el pas franc (III, 3) i tot seguit mor amb el nom de Tristany als llavis. Aquesta no és la conducta d'un home cegat per la gelosia i tampoc és l'astuta ambició d'un cortesà.

Només veiem clara la conducta de Melot quan el contemplem com el vell amic de Tristany; ell mateix diu: "L'amic fou meu, afecte molt gran mostrava'm" (II,3). Un vertader amic no enveja l'honor que a Tristany se li fa en enviar-lo a pretendre una reial núvia en nom del Rei Marke i també, com amic, hagués conegut abans que ningú i més profundament -excepte Branguena, la confident d'Isolda-, el que unia a Tristany amb Isolda (Branguena: un home sol, jo hi vaig parar esment, vers Tristany només mirava , II, 1).

Tristany, el seu amic, estima Isolda; el pretendent delegat estima la núvia. Cosa que Melot mai hagués consentit: cedir a aquest amor. Això és el que ha fet Tristany i aparentment, sense cap vacil.lació. Aquesta conducta deu haver ferit profundament el sentit de l'honor i de les conviccions de Melot i ensems li deu haver recordat el seu deure envers el rei. Això és el que el du a denunciar Tristany i ho fa amb més força perquè ha vist traïda la seva confiança en la integritat de l'amic. És també significatiu que en cap moment acusi Isolda.

Sens cap dubte existeix una gran diferència entre la gran personalitat del Rei Marke i Melot, que sols veu la part superficial de la iniquitat. La commovedora pregunta de Marke sobre "la causa inescrutable d'eix secret pregon" (II, 3) a Melot ni tan sols li passa pel cap. En conèixer la suposada traició de Tristany no es pregunta pels motius  que l'amic ha tingut per arrivar a un tal fet. No saber copsar això és nefast per a Melot. Aquesta falta de comprensió és el que el porta a trair Tristany.

L’interès que sentim pel destí dels protagonistes no ha de privar-nos de comprendre els motius que mouen Melot ja que ell també mereix que el tinguem en compte. Ell, que segons els conceptes de l’època, és un home honrat i honorable es converteix en culpable envers el seu enemic. Hans Pfitzner, en l’escrit esmentat al principi, el compara a Judes Iscariot que també va delatar el seu senyor perquè no entenia el profund sentit de la seva obra.

Un petit fragment d’aquest drama, que el mateix Wagner anomena senzillament “Acció en tres actes”, no gira entorn de Tristany sino sobre el destí de Melot. Encara que sentim pietat per ell, no podem deixar de veure que la culpa de Melot és, sobre tot, la de deixar sol  Tristany; l’estima quan Tristany és l’heroi i el rebutja quan l’home Tristany cau per la seva debilitat. Aquesta és la culpa més gran que pot produir-se dintre d’una relació amical. 
  
 

Traduït de l’alemany per Rosa Maria Safont 
 

Contáctanos