"Tristan e Isolda" a Barcelona

Proba ben recent y palpable la tením en la profanació de que ha sigut objecte'l "Tristan" á Barcelona, profanació que per sa magnitut sols podém compararla ab la que's va perpetrar ab "La Walkyria" en la temporada anterior. Nostre públich creurá sens dupte qu'ha vist y sentit el "Tristan é Isolda" de Ricart Wagner, sent aixís que l'han enganyat per complert, donchs en lloch d'aqueixa inmensa obra artística, li han donat sols una ridícula parodia, com ben clar fins els mateixos cartells ho confessan: "La Opera de espectáculo TRISTAN É ISOTTA", qu'es un bon tros diferenta del DRAMA MUSICAL, sin espectáculo, qu'en Wagner va compondre. ¿Quí n'ha tingut la culpa? Tots, ó casi bé tots els qui han intervingut: la Empresa y el director artístich, el mestre Colonne, tots els cantants (excepció feta de la senyora Adiny), el director d'escena, el dibuixant dels figurins y el pintor escenógrafo. Anem per parts.

La Empresa, al acoblar els elements necessaris pera posar en escena l'obra de que parlém, ha comés un munt de disbarats, qu'en sa major part tenen per causa'l seu desconeixement absolut del drama wagneriá, en general, y especialment del "Tristan". ¿De qué ha servit aquell famós viatje á Alemania junt ab el director artístich senyor Soler y Rovirosa, que á so de tabals anunciá la prempsa'l darrer estiu? ¿Es aixís cóm han vist allá representat el "Tristan"? Donchs, en vista dels fruyts de la seva promenade, els hi va com anell al dit alló que diuhen els castellans: Para este viaje no se necesitan alforjas; y consti qu'aixó de las alforjas no es pas cap alusió.

Tant á Bayreuth com á Munich, podían enterarse del modo com se tractan las obras de Wagner, podían haverse adressat á en Fuchs, en Possart, ó molts d'altres, qu'ab molt gust els haurian facilitat un aplech de datos sobre Inscenierung, aixó es, la misse en scene, y la interpretació de ditas obras; y per fí, en qualsevol llibrería ó magatzém de música podían haver adquirit la magnífica y utilíssima obra publicada per la casa musical Breitkopf & Härtel que té la propietat del "Tristan", ahont s'hi troban tots els datos indispensables pera representar aquesta obra, planos dels escenaris, fotografías dels personatjes, y una extensa relació de tots els trajos, feta en quatre idiomas, segons ho deixá establert el mateix Wagner. Y ja que la Empresa tenía el propósit de confiar la direcció á un mestre de debó, prescindint per aquesta vegada dels pasteleros que tot sovint imposan las casas agavelladoras d'Italia, no calía la pena de deturarse á Fransa pera contractar á un mestre qu'havía de comensar per estudiar l'obra, per ser la primera volta que la dirigía. Sense precissió de recorre á una de las eminencias de la batuta wagneriana com en Richter y en Mottl, hauría trobat en aquellas terras multitut de directors, qual contracta no es molt difícil, com Struss y Kögel, que ja coneix nostre públich ventajosament, ó d'altres com en Fischer, en Zumpe, en Weingartner, en Nickisch, y cent més, reputats en tot el món musical per son coneixement de las obras de Wagner, que venen dirigint desde llarch temps.

No més encertada ha estat la Empresa al contractar els artistas. Sols respecte de dos podém tributarli nostres elogis: la de la artista eminent que creá "La Walkyria" y que, aixís mateix, ens ha donat una interpretació verament wagneriana de la Isolda, y la del mestre Marty, que, com á substitutd'en Colonne, ens ha fet sentir bastant millor qu'aquest alguns passatjes. Peró, en cambi ¿cóm va ocórreseli encarregar el dificilíssim personatje de Tristan á una nulitat artística com en Cardinali, qu'es de las calamitats més grossas entre las moltas que fan l'ofici de tenor? Y aixó que un distingit músich catalá, qu'en un principi li ensenyava aquesta particella, deya molt seriament per tot arréu que si en Wagner pogués sentirlo á n'en Cardinali,'l proclamaría'l seu Tristan IDEAL (?). Pobre Wagner! Quántas xurriacadas repartiría entre'ls faritzeus que mercadejan ab las sevas creacions en aqueix gran casalot barceloní, qual desaparició tant de bé produhiría baix el punt de vista del progrés de la cultura musical en nostra ciutat!

En fí, en els próxims números anirém examinat tots els elements anti-artístichs, tant de teló endins com de teló enfora, qu'han intervingut en la darrera de las creacions wagnerianas profanadas á Barcelona.

II

El responsable de la execució de tota obra lírica es, en nostre concepte, el mestre director y concertador, tant si's tracta d'una obra sinfónica ó d'una pessa de concert, com d'una ópera ó d'un drama lírich. Fixantnos en aquest darrer, qu'es el que ara'ns ocupa, ven clar se veu que sobre'l director recáu la tasca més important y, si té conciencia de la seva obligació, no han d'ésser pochs els disgustos que l'esperin en un teatre com el nostre Liceu, ahont tothóm se creu bo pera manar y ningú pera obehir, y en el que, á pesar de lo que anuncían els cartells d'abono, la direcció artística no existeix, ni jamay n'hi ha hagut. Per aixó, al venir per primer cop aquí un mestre no italiá, es á dir, un mestre acostumat á pendres l'art una mica en serio, se troba tan perdut en mitj d'aquell indescriptible desordre que regna en lo que deuría ésser temple de la música, que devant de las exigencias y fins estúpidas imposicions d'uns y altres, Empresa y propietaris, músichs y cantants, sols pot triar dos camins: llensar en el primer ensaig la batuta pel cap de tots y entornarsen l'endemá mateix á la seva terra, ó bé transigir ab tot, passar pel capritxo qu'imposa tanta ignorancia y tanta vanitat plegadas, y, en un mot, deixar fer á cadascú lo que li dongui la gana. Tal li va succehir á n'el pobre Mertens en aquell calvari tan tremendo qu'hagué de passar avans de fer, ó millor, de desfer "La Walkyria", y altre tant podém dir d'en Colonne ab el "Tristan", sinó qu'aquest, més práctich en semblants embolichs, va tirar al dret, y en sols sis días va deixarho tot llest, perque segons ell, "lo que no va va bé ab deu ensaigs, tampoch hi aniría ab vint". Ell ja ho va coneixe tot seguit que, ab els elements de que disposava, la emoció artística no la produhiría pas, puig d'aquells cantants devía rebutjarsen, en conciencia, la major part, y de aquella orquestra tan desguitarrada molt poc de profit ne podría treure; mes, ab tot, va faltarli abnegació pera sacrificarse avans qu'autorisar semblant profanació, pot ser perque comptava ab la ignorancia del públich, ó tal volta per no ferse prou cárrech de la magnitut de la creació que anava á espatllar.

No'ns mena la intenció de posar taras en la justa anomenada que'l mesttre Colonne arréu s'ha conquistat. De bon grat varem aplaudirlo en els concerts de la Quaresma passada, quan ab sols un parell d'ensaigs ens doná una interpretació tan brillant de la original y complicada "Sinfonía fantástica" de Berlioz, y ara com alashoras li reconeixém un domini extraordinai del métier per enquibir en el cap del músichs tot un munt de solfas en unas quantas llegidas, per enmotllar ab la major rapidesa l'obra més enrevessada, pera despertar als músichs de son habitual ensopiment y, arrossegantlos ab l'encís de sa excelent batuta, treuren efectes tan atrevits com brillants, y pera fascinar al públich ab la seva pose, qu'á [p. XXI] forsa de dominar com cap altre, li escáu com la cosa més natural, ensemps qu'atén en ordre molt secundari á la part interna de l'obra, á las bellesas de sentiment y poesía que d'ella's desprenen. Per aixó ha sigut sempre Berlioz son compositor predilecte, alcansant els grandiosos éxits que l'han convertit en verdader apóstol de sas obras, avans sense motíu tan menyspreuhadas; y per aqueixa rahó també li neguém qu'estigui de bon tros al mateix nivell interpretant á Wagner. Aquest requereix altras qualitats molt diferentas y sobretot un estudi tan llarch com fondo de las sevas obras, que no hem trobat en l'audició del "Tristan". No es lo mateix dirigir un concert que posar en escena un drama lírich, com diferencia hi ha de las ardidas concepcions del revolucionari francés, á las inspiradas creacions del geni alemany.

En la interpretació de "Tristan é Isolda" hi hem notat, en primer lloch, gran manca de sentiment y d'espontaneitat en els executants. Tothóm llegía, tothóm feya'ls possibles pera dir las notas escritas en la partitura; peró pochs ho expressavan, ningú ho sentía. Y encara que prou sabém qu'aixó está en la pasta dels músichs, no hi ha dupte qu'en gran part pot no obstant contribuhir el coneixement y domini que'l mestre tingui de l'obra que dirigeix. L'obra ha anat, per lo general, bastant concertada, bastant justa (exceptuant algún passatje, com el final del primer acte); peró no hi hem trobat la expressió, el clar obscur, la dicció que requereix cada frasse musical. Sempre las eternas mitjas tintas, sense creixe fins arribar al triple fortíssim, ni descendir al triple pianíssim qu'en Wagner tant sovint senyala en la partitura, y sense fer apenas cas de las claus que casi en cada compás donan al músich la mida de la expressió.

La hermosa página del preludi, es la primera mostra de lo qu'estém afirmant. Tota aquella maravellosa explossió de sentiment que, continguda en principi ab els temas de la declaració y del desitj, esclata en potenta passió declarada, fins á convertirse en dolor amorós, qu'ha d'arrebatar sempre que'ls intérpretes tinguin cor pera sentirla, no'ns ha produhit cap efecte, á causa en primer terme de la falta d'expressió dels violoncelos, y de la poca sonoritat dels instruments de fusta, principalment del oboe, que més que oboe, sembla una canya. Ni'ls motius del desitj y la mirada, ni'l característich del deslliurament, han sigut expressats ab justesa, y molt menys encara la graduació del crescendo fins arribar al esclat culminant de la passió en el poderós fortíssim, que nostra orquesta no ha dit jamay. La cansó del mariner, al descorrers la cortina, ab que Wagner descríu tan magistralment l'anyoransa de la patria, la hem trobat deslligada y duta á temps molt més lent del degut, fins á convertirse la melancolía en verdader ensopiment. Aixís mateix hauríam desitjat un moviment més ritmich en el motíu del viatje, qu'es essencialment descriptíu, y més ánima, major furor al expressar la orquesta la cólera que acompanya constanment las imprecacions de Isolda. Y en la valenta cansó de Morold, al acompanyar la orquesta ab cromáticas la frasse de Kurwenal, no era pas petita la confusió entre barítono, director y orquesta, sobretot el metall; y ja que no podían ajuntarse de nou en el tradicional calderó de las óperas, havían d'acabar ofegats per la represa que de la esmentada cansó fan els tripulants ab uns crits tan fora de to com ja es de costúm en aquell teatre.

Com més avansa l'acte, més van creixent els errors en la execució. La entrada de Tristan en la cambra, produheix una emoció tan gran, una impressió tan fonda, qu'ab dificultat té d'esborrarse á qui l'ha sentida tal com s'ha d'executar. La majestuosa frasse de la venjansa deu atacarla'l metall ab energía, d'un modo estrident sense incorre en dissonancia, obrirla en un molto crescendo, y sostenir aquesta nota durant sis compassos, en els que s'intercalan els acorts soptats ab que tota la corda al unísson retrata fidelment la resistencia y'l temor de Tristan. L'efecte es colossal, si'l director sab arrossegar á l'orquesta ab sa batuta y (siguém també imparcials), si pot disposar de millors instruments y professors que'ls qu'aquí se li han donat, per qual motiu la grandiositat d'aquesta escena ha passat casi desapercebuda. Y lo que dihém d'ella podém aplicarho també al moment suprém del acte: la beguda del filtre. Impotent la paraula humana pera descriure la situació dels dos amants després d'apurar lo qu'ells imaginan brebatje de mort, la poesía cedeix alashoras son lloch á la música, y aquesta ompla á maravella'l seu fí. En el paroxisme del deliri's reproduheix en la orquesta tota la part capital del preludi, y aquí es ahont més que may hem trobat á faltar el sentiment, la passió, l'anhel, l'ardor amorós en qu's reflexa la tremenda lluyta dels amants fins á esclatar en aquell efecte sublím de sensualitat y de renunciament. Heus aquí cóm en Colonne, el mestre dels efectes, resulta fret, sense donar color á aquesta hermosa página, perque no n'está prou impregnat, perque no la sent la emoció que s'apodera de l'ánima dels protagonistas.

Y arribém al quadro final, en el que'l desconcert ha anat encara més enllá de lo imaginable. No sembla sinó qu'en el vaixell, en comptes d'un motíu de joya, com es l'arribada al port, hi ocorre un abordatje; com si, en lloch de la nau real, s'hi atansés un barco pirata. Tant en l'orquesta com en la escena, cadascú la enfila pel seu cantó, y el desgavell més formidable's fa amo de tots. Cantants, coristas y músichs, converteixen la situació en un verdader embolich de cordas que corona dignament la fanfare de dins de l'escena, sortintse de to y de temps en el moment de caure'l teló.

¡Quin final! Senyor mestre Colonne: ¿aixís ha cregut vosté honrar la memoria del Geni?

III

La execució del segón acte ha sigut encara més desditxada que la del primer, per rahó de la major grandiositat que'l drama lírich va adquirint, la que posa més de relléu la ineptitut de sos intérpretes. Las fanfares qu'en el comensament de aquest acte anuncían l'allunyament de la partida de cassa, son altra proba de lo qu'estém afirmant. Aquellas senzillas quatre notas, aquella deliciosa melodía que'ns arriba de lluny, portada pel oreig, ni un sol cop hem pogut sentirla ab claretat y justesa en nostre teatre. El so dels corns deu anant debilitantse per gradacions, fins apagarse, ensemps que's va allunyant la expedició; peró ha succehit tot lo contrari, puig á cada represa's sentían de més á la vora. Es un nou efecte d'acústica'l d'aquests quatre trompas de dins l'escenari, que'l mestre director no hauría degut tolerar. En la primera escena, entre Isolda y sa serventa, hauríam desitjat més dolsura y tendresa en la orquesta, particularment al expressar els motius d'amor y d'entusiasme plegats, y sobre tot un major cuydado del director en no ofegar la veu dels artistas, que casi bé's feya imperceptible. Y al fer Isolda la senyal convinguda ab son amant, ha mancat per complert la creixent exaltació que la impaciencia produheix en la seva ánima fins esclatar l'éxtasis ab un potentissim efecte que, com tants d'altres, el mestre Colonne s'ha deixat en el paper.

Per aquest motíu l'arribada de Tristan ha resultat freda, sense color ni expressió. L'efecte que produheix aquella torrentada de melodía, aquell desbordament de la passió sempre creixent en la orquesta, es, interpretat com l'autor ho concebí, intensissim. Donchs aquí justament, al enllassarse Tristan e Isolda en aquella sublím abrassada y prorrompre en sos apassionats transports amorosos, es ahont més clarament s'ha vist lo poch que'l mestre coneixía l'obra, y lo menys [p. XXII] encara que la sentía. La lentitut extraordinaria ab qu'en Colonne la porta, destruheix tot l'efecte de la situació; y que la rahó es nostra ho ha demostrat el mestre Marty al conduhirla ab una expressió y un relléu bon xich diferents del seu predecessor. En el transcurs d'aquest inmens diálech amorós qu'omplena gran part del acte, hi hem trobat mancament d'unitat, es á dir, de compenetració entre'l drama lírich y sos intérpretes, majorment al arribar la hermossísima invocació á la Nit, qu'ha quedat despullada del misteri encissador que deu envoltarla: aquí més que may se requereix en el director la identificació absoluta ab el pensament del músich, pera transportarnos á las regions ideals en que s'enfonza l'amorosa parella. Si bé, en quant al temps, es aquest un dels trossos qu'hem trobat més ajustats, no podém dir altre tant del trevall de la orquesta, que deuría haver sigut molt més delicat y suáu, com gronxant las encisadoras frasses d'aquell cant sublím, y fent destacar més netament, sense sortir del pianíssim, la succesiva aparició de tots els temas. Entre'ls instruments qu'han contribuhit á destrossar aquest passatje, hem de donar la preferencia, ademés dels violocellos, á tota la fusta, especialment l'oboe, peró més que tots encara han descarrilat las arpas, manejadas per dugas bonas senyoras que, entre bacayna y bacayna, quan se'ls hi presenta un tros per esgarrapar, el deixan que ni'l seu autor el coneixería.

El cant d'alerta de Brangania ha sigut portat, creyém que per exigencias de l'intérprete, á temps moltissim més viu de lo degut, destruhintne tot l'ambent poétich; com tampoch hem comprés la precipitació del mestre en la entrada del cant de Mort. La primera frasse del tenor en aquesta darrera part, tal com la porta en Colonne, desnaturalisa per complert el sentit d'un tema tan hermós, y al mateix temps ha de fadigar en gran manera al cantant. Els variats matissos de la orquesta en aquest cant, qu'expressan la felicitat, la unió eterna y las supremas delicias, han sigut dits ab molta confusió, sense destacarse quan, al passar d'un instrument al altre, s'entrellassan fins al infinit. Y en quant al grandiós crescendo, que clou aquesta escena ab el desbordament de l'ardor amorós, hi ha mancat tot: la expressió, la forsa, la claretat, el sentiment, el clar-obscur; tot ens ho han quedat á deure. Nostres músichs no poden sentirlo de cap manera aquest ardor amorós, y menys encara ferlo creixe fins á son grau extrém, perque per aixó es menester un'altra pasta, no tenir buyt el lloch en que Deu hi posá'l cor, y quan la batuta demana ánima, sentiment, donar lo poch que's tingui, sense pensar en el funeral ó l'ensaig de l'endemá, ni en l'excés de trevall que la execució de l'obra de Wagner els proporciona.

IV

Tot quant hem censurat relatíu á la desgraciada interpretació dels dos primers actes, es poch devant de lo qu'hauríam de dir referent al tercer. La major grandiositat que va prenent la tragedia, fa que las dificultats sían més grossas pera férnosla sentir com es degut; aixís es que, sense tenir d'amohinarse gayre, els executants n'han fet un complert desastre. El lloch d'honor correspón al tenor, qui ab un atreviment sens exemple ha malmés la terrible agonía del héroe, la escena més grandiosa de l'obra, que ab tal execució ha esdevingut ridícula. Mes deixém per ara al divo, que prou li arribara'l seu torn, y acabém ab el mestre.

L'hermós preludi del tercer acte descríu magistralment la escena que'l segueix, y'ns dona, per endevant, la sensació de la fatalitat y la soletatqu'envoltan á Tristan, com á conseqüencia de la privació d'amar, á que'l condempna son voluntari desterro. Y qué malament ho ha expresat tot aixó la nostra orquesta! En particular la escala ascendent ab que'ls instruments de corda reflexan la soletat, el mestre devía haverla conduhit ab més dolsura y sobretot més pianissimo. Pero'l disbarat principal, ha estat en la sentida melodía trista, aquella bella página que tan diferent efecte hauría produhit si hagués sigut ben executada. Y aquí preguntém al senyor Colonne: ¿Quí l'ha autorisat pera fer tocar al oboe lo qu'está escrit pera corn inglés, segons marca la partitura? ¿Pot tolerarho aixó un mestre serio? Es menester no tenir orellas, tot y mereixent durlas ben llargas el que autorisi semblant profanació. En proba de nostra afirmació, recordarém l'efecte ben distint que produhí aquest preludi al executarse per primera vegada en els memorables concerts d'Indy, quan solista vingut exprés, un veritable corn inglés, interpretá l'esmentat preludi d'un modo perfecte. Donchs lo mateix devía haverse fet ara: si aquí no's trobava aquest instrument, podía enviarse á buscar, puig no creyém qu'aixó fes quebrar á la Empresa; y com aquesta es inconscient en tot lo relatíu al art, la culpa recáu sobre'l director qu'ho ha tolerat. Y per altra part, gayre bé no es possible trobar un músich pitjor que l'encarregat de l'oboe. Cada vegada que la trista melangía, que tot sovint apareix durant l'acte, havía de reprodhuir son desolador plany, nostra desilusió no podía ser més grossa al sentir espatlladas las notas de més sentiment de tota la partitura per un instrument que, com ja hem dit, millor que oboe semblava una canya.

Durant el transcurs del acte,'l trevall orquestal ha resultat bastant confós. Els dos nous motius qu'apareixen en la primera escena'ls hem trobat invertits en quant al temps respectíu: el de Kareol que simbolisa las alegrías de la joventut de Tristan, els recorts dels jochs de sa infantesa en aquell mateix terrer patri, té de dirse á temps viu, joganer, com un scherzo, y no pas del modo deslligat y feixuch com aquí l'hem sentit. En cambi, en el dejubilació la orquesta n'ha fet massa, puig á forsa de corre perdía del tot el tema son ritme y quadratura. Y aixó es una de tantas probas del desconeixement de l'obra en sa essencia, en el valor poétich de cada frasse musical, sense qual estudi no's pot fer altra cosa que dur el compás.

Al sentirse la melodía alegra, ab que'l pastor anuncía l'aparició del vaixell de Isolda, el mestre director ha arribat ab sas tolerancias fins l'ultim extrém. Executa la esmentada melodía la mateixa caramella del pastor que fins alashoras havía fet sentir la cansó planyidora. Donchs, bé: el mateix corn inglés qu'avans no han reparat en substituir per un oboe, ara'l cambian per un ¡cornetí ab sordina! produhint el més deporable efecte. ¿Quí dels qu'han anat á veure l'ópera, no ha sentit aquella verdadera trompeta de fira? Sápigan, donchs, qu'alló no ho va escriure en Wagner, que sols aplica'l cornetí ab sordina á las escenas del xibarri dels Mestres cantors. Y vegi qualsevol que conegui abdugas obras, si'ls extréms son oposats. Mes, un cop resolts á esmenar la plana al autor, no ve d'un pam.

Arribém á la escena final, á la grandiosa mort de Isolda, que'ns ha produhit un efecte (baix l'aspecte musical) molt inferior al d'alguns concerts en que l'havíam sentida. En Vincent d'Indy, l'Strauss, en Kögel, ne varen treure molt més partit dels nostres músichs al ferlos dir aquellas sublims armonías. En el Liceu la grandiositat de la música ha desaparegut, perdent tot el colorit, tota la forsa d'expressió que requereix aquest tros. Lo que varem dir al parlar del cant de Mort en el segon acte, podém aplicarlho aquí novament, peró la falta d'expressió y sentiment en la orquesta s'ha posat encara més de relléu, per ser el fragment més conegut. Hi havía que veure'l fástich ab que'ls músichs la deyan aquesta mort de Isolda, després de més de tres horas interminables de rascar y bufar, cobrant pel trevall lo mateix que pera tocar "La Boheme". ¡Vaya unas bromas que gastava l'estrafalari mestre alemany, el músich del soroll y la trompetería, pera tapar la falta [p. XXIII] d'inspiració! ¡Y que'n diríam de cosas sobre aquest tema, si no fos sortirnos de lo qu'ara'ns ocupa! Aném, donchs, á liquidar d'una vegada ab el mestre Colonne, que ja fa días ens va abandonar, y deixém per altra ocasió als nostres músichs, que, no moventse d'aquí, prou que'ls haurém de patir encara.

Resumint lo qu'hem exposat, podém afirmar qu'en Colonne, mestre molt apreciable pera la direcció de concerts sinfónichs, sobretot en sa especialitat de la música de Berlioz, no serveix pera dirigir óperas, y molt menys pera dramas musicals, éssent casi absolut son desconeixement dels wagnerians, sí hem de judicarlo per el "Tristan e Isolda". Apart dels defectes que li hem anat senyalant, n'hi ha un de principalíssim que confirma lo que dihém, y que tot el públich, sense necessitat de coneixe l'obra, ha pogut molt bé apreciar. L'únich objecte, la sola atenció d'en Colonne es la seva orquesta; tot lo demés, de teló endins, el té sense cuydado. Els cantants quedan deamparats per complert, abandonats al seu propi impuls y al coneixement que tingín de la seva part, y, en conseqüencia, quan no han fet un fondo estudi de Wagner (com el qu'ha demostrat la senyora Adiny), entran y surten al seu plaher y's perden, com ha succehit repetidas voltas. Per altra part, aquest abandono dels cantants fa que la orquesta soni moltas vegadas més fort de lo que sería menester pera que, no ja'l cant, sinó fins la lletra arribi al públich, y encara que ja es costum en nostra terra no entendre un sol mot de lo qu'expressan els artistas d'ópera, pocas vegadas s'ha posat tant en evidencia aixó com en el "Tristan". Els recitats de Isolda en el primer acte, el final del mateix, tota la escena de Isolda ab Brangania y gran part del diálech amorós del acte segón y sobretot la escena de l'agonía de Tristan, no'ns deixarán mentir. Si en Colonne hagués estat compenetrat de l'obra, podía haverho evitat, si no del tot (puig en aixó també influheixen las condicions acústicas de la sala), al menys en gran part, supeditant el trevall orquestal á las exigencies del diálech: y en aixó hi ha que reconeixe que'l mestre director no hi entenía res. En cambi, una de las millors qualitats del mestre Marty ha sigut la de posar un xich més d'atenció al escenari, y recullir, en lo possible, las freqüents descarriladas dels cantants, sense perjudici d'haver demostrat també un major coneixement de l'obra y portat alguns fragments més á son temps degut. Entre aquests fragments pot citarse com á més notable tota la primera part del diálech amorós del acte segón. Per lo demés, la execució portava'l pecat de naixensa y no ha pogut separarse gayre del camí senyalat pel mestre que va ensajarla.

Réstans, per acabar ab el director, senyalarli una falta y atreviment que no li perdoném. Ens referím á las supressions qu'ha fet en l'obra. Molt hi ha per dir referent á aquesta costúm, puig s'ha fet corrent en nostres teatres tallar trossos y més trossos de las concepcions wagnerianas; peró limitemnos per ara al "Tristan". De tots els dramas musicals qu'en Wagner va compondre, es aquest l'únich en que l'autor ha autorisat (per exepció, puig era enemich de las supressions), que s'en tallés algún tros pera no fatigar ab excés l'atenció del espectador, y per tal motiu va senyalar ell mateix dos supressions ÚNICAS en la partitura: una en el diálech amorós del acte segón, ahont autorisa pera tallar cent quatre compassos, y una altra en l'acte tercer, que comprén xeixanta nou compassos. Donchs aquests cent setanta tres compassos, el mestre Colonne, á pesar d'afirmar molt seriament qu'ell no faría altras supressions que las autorisadas per l'autor, els ha aumentat fins á vuytcents trenta tres, que son els que s'han donat de menos en nostre teatre. En la primera part del diálech amorós la supressió ha comensat al apareixe'l motíu del Día, desnaturalisant per complert l'efecte ideat per l'autor, puig suprimidas per complert las imprecacions que l'amorosa parella dirigeix al Día, desapareix el contrast ab l'himne d'invocació á la Nit, antítessis d'aquell. Aquí ha tallat el director d'un cop trescents vint y un compassos: pocas páginas després, vuytanta cinch compassos més: y en la escena del rey Marke uns altres cent vint y quatre compassos, que creyém son absolutament indispensables pera que's comprenguí bé aquest personatje. Y en l'acte tercer, l'agonía de Tristan hem hagut de sentirla á glops, puig n'han tret per un cantó cent onze compassos, després cent vint y nou, més avall trenta vuyt, y últimament vint y cinch. Dirán alguns, y no sense rahó, que per haver de soportar els brams que'ns prodigava en Cardinali, encara s'ha tallat poch; peró posats á fer feyna, lo millor era suprimir tota la escena; morint al aixecarse'l teló, tots hauríam sortit guanyant. Mes, entre tants disbarats, el més gros es el penultim dels citats, que té lloch quan Tristan queda sol en escena. Aquells moments son indispensables pera donar temps á Isolda de pujar desde'l barco al castell, y acostarse lo més possible á la realitat dins de las conveniencias escénicas, que, suprimintne trenta vuyt compassos en un temps relativament curt, han quedat molt mal paradas.

Probas son totas aquestas del poch estudi que'l mestre Colonne ha fet del drama wagneriá, que, junt ab las qu'hem anat apuntant, venen á demostrar cóm ell ha sigut el primer y principal responsable de la desastrosa execució que á dit drama ha capigut.

Y ara, aném cap á dins del escenari.

V1

[p. 24] De tots els artistas, ó millor cantants, que han executat l'obra wagneriana que'ns ocupa, solzament podém senyalarne un qu'hagi estat al nivell de sa tasca; la senyora Adiny es l'única qu'ha sentit el drama musical, donantnos una interpretació digna y seria de la sublim Isolda. Y ja que'ls organisadors d'aquestas desgraciadas representacions ens han obligat á prodigar tantas censuras, just es que no regatejém l'elogi quan la ocasió ens ho permet. L'Adiny es una de las poquíssimas artistas que coneix nostre públich, qu'han estudiat á Wagner degudament, que s'han compenetrat ab la essencia de sas creacions, que senten de debó'l personatje, y qual interpretació resta fidel á la concepció del autor. Tant Brunhilda com Isolda han sigut interpretadas per l'Adiny segons la veritable tradició wagneriana, comunicant á abdugas creacions un sentiment y forsa d'expressió, una vida y un relléu, que contrastava notablement ab la profanació de qu'eran objecte'ls restants personatjes, confiats á gent inepta pera'l cas. Ah, si tots els encarregats de fer malbé La Walkyria y Tristan é Isolda en nostre teatre haguessin possehit el talent de la senyora Adiny! Quin efecte tant distint haurían produhit aquellas obras! Mes el públich, fins no dominant la partitura, ha pogut ja apreciar las tals diferencias ab sols comparar l'estil d'expressió, tant en la dicció com en la plástica, de la senyora Adiny, ab el dels altres cantants.

Pera fer un judici del tot imparcial de las qualitats d'aquesta artista, hem de posar en primer terme sa plástica admirable y sa dicció esquisida, y en segón lloch sas facultats vocals. El talent natural de l'Adiny, junt ab el profond estudi dels personatjes y'ls coneixements qu'ha adquirit en bonas fonts, li han proporcionat un extraordinari domini de las concepcions wagnerianas. Sa mejestuosa figura, sa ánima gran, son temperament apassionat, li donan els medis pera fer arribar als espectadors tota la emoció del personatje. Si possible fos retornar á sos órgans vocals la frescor d'uns quants anys enrera, no podría demanarse més perfecció. Peró si en alguns arriscadíssims passatjes sa emissió vocal no té tota la potencia y brillantor desitjables, la seva ánima en cambi no defalleix jamay, y la expressió es tan sentida y artística, que de bon grat se perdonan aquellas faltas. Heus aqui'l secret del drama lírich wagneriá: els verdaders artistas, ab més ó menos facultats, farán fruhir sempre la emoció de l'obra; aquells que's converteixen en máquinas de llensar aguts, sols fástich vos produhirán.

El primer acte de Tristan es un del més espressos pera posar á proba'l talent y facultats [p. 25] d'una artista. La tremenda lluyta que sosté durant tot ell l'ánima de Isolda, ha sigut expressada maravellosament per la senyora Adiny. Sa ira al contemplar la impassibilitat de Tristan, la relació dels aconteixements esdevinguts quan va fer sa coneixensa, y'l desbordament de cólera al invocar als elements y triar el filtre mortal, ha fet sentínoslos en tota sa intensitat. La expressió de son rostre, las actituts trágicas y ajustadas á cada situació, la intenció posada en cada frasse sens exagerarla, donavan al personatje un relléu qu'arribava moltas vegadas fins ahont semblava no havían de permetreho las facultats vocals de la intérpetre. Y més enllá, al encararse ab son amant, ¡quín art tan exquisit per expressar la ironía ab que intenta ofegar sa passió, y més que may al oferirli la beguda escarnint la turbació del héroe! Es aquest un dels principals passatjes en que dita artista, compenetrada ab la idea del autor, ens ha produhit el sentiment exacte de la situació.

En el transport amorós del final del primer acte, com també en la primera y darrera part del diálech del segón, no ha lograt l'Adiny arribar al mateix nivell, degut, sens dupte, en gran part, á la mala companía ab que anava. Impossible es que ab semblant Tristan hi hagi cap Isolda que no acabi per descompondres y perdre fins la noció de lo está representant, puig essent escrits, aixís el cant de joya com el cant de mort, á duo, com diuhen els italians, forsosament el cantant dolent ha d'ofegar y deslluhir la feina del bo. En cambi, en l'altra part del diálech amorós, especialment en la invocació á la Nit, el talent de l'Adiny s'ha manifestat en tot son esplendor, embolcallant aquella página sublím ab un encís indescriptible. Y finalment, en la mort de Isolda, encara que la part del cant quedava casi ofegada per la orquesta (culpa imperdonable del mestre director), tot ho cubría la plástica admirable de l'actriu, que més qu'enlloch arribava en aquells sublims moments á sa perfecció.

Tal ha estat, en breus termes, el trevall artístich de la senyora Adiny, l'única nota consoladora en mitj de tant desgavell. Un detall hem d'afegir, del que ben pochs espectadors n'han fet esment. La versió italiana del poema, que, ab tot y anar firmada per en Boito, es de lo pitjor en son género, ha sigut rebutjada per l'Adiny en sa major part, substituhintla per un'altra feta ab molta conciencia per la propia artista, que la trobém per complert fidel al text alemany. Aixó dona idea del seu talent y del amor y veneració que sent per las creacions wagnerianas.

No malgastarém gayre tinta ni espay pera judicar el trevall del tenor Cardinali, la nulitat més monstruosa d'entre las moltas que hem tingut de soportar en el Liceu. Com ja diguerem, la culpa no es tota seva, sinó dels que'l contractaren ab tot coneixement de causa després de las moltas temporadas que l'havíam patit y de las moltas voltas que'l públich l'havía rebutjat. En Cardinali es, considerat com artista, la negació absoluta de tot quant fassi relació ab l'art veritable, y per tant, no pot menys que destrossar tot paper de que s'encarregui. Si aixó ho hem cregut sempre, en TOTAS quantas obras l'hem sentit (inclús l'Otello), jutjis lo que será després de la profanació qu'ha comés ab el Tristan. Y creyém no havernos d'esforsar gayre en demostrarho, perque'l públich, que sols va tolerarlo'l primer día per respecte á l'obra que s'estrenava, s'ha encarregat després d'anarli fent la deguda justícia, que va ésser ben complerta per cert en la darrera representació.

No es la deficencia ben patent de sas facultats vocals lo que principalment li hem de retreure, ab tot y ésser ben necessarias pera cantar una part tan dificilíssima y fatigosa: es sa péssima escola de cant, que no podém admetre, y més ancara la sans façon (per no dir cosa pitjor), ab que s'ha atrevit á desnaturalisar el personatje. Son desconeixement de l'obra wagneriana es tan absolut com sa tranquilitat per esmenar la partitura á mida del seu gust. Aixís com l'Adiny estudia la part á conciencia fins assimilársela, y la interpreta ab tota la intensitat d'expressió que li es possible, y ab una fidelitat que demostra sa veneració per l'autor, en Cardinali no li guarda el més petit respecte; s'aprén la llissó en quatre días sense capficarse ab el sentit de lo que troba escrit ni ab la naturalesa del personatje, y pera no respectar res, ni tan sols segueix el metrónomo, perque segons ell diu, "con me- [p. 26] trónomo non e possibile l'interpretazione personale".

Senyalar el tros en que ha estat pitjor es tasca ben difícil, perque en tota l'obra l'hem trobat igualment desencaixat, sempre deslligant las frasses, sempre cridant fora de to, may identificantse ab els sentiments del héroe wagneriá. Sa entrada en la cambra de Isolda deu ésser molt més solemne, més grandiosa, y no ab la tranquilitat ab que ho fa en Cardinali. En sas primeras frasses deu mostrar el respecte á la sobirana, peró també l'orgull y la dignitat del héroe, que no hem sapigut veure may en aquest tenor, sols preocupat en dir notas mancadas de sentit y d'expressió, escursantlas, allargantlas ó transportantlas segons sa conveniencia. El jurament de Tristan al pendre'l filtre deu ésser ab expressió sentida y melancólica, y no ab l'aspresa y brusquetat que hi dona dit tenor. ¡Y quina pantomima tan ridícula per expressar els efectes de la beguda! No hem vist may uns gestos y actituts més propis pera convertir en cómich lo que deu ésser sublím. Y al caure en brassos de sa aymada, ¡quin talent d'expressió el d'en Cardinali per dir aquell donna celeste ab un bram tan formidable com fora de lloch!

En el diálech del segón acte, res tampoch ha deixat que desitjar. Desde'ls crits de la sortida, fins als crits del cant de mort, tot aná per un mateix estil. En els passatjes de forsa y ardor, com els indicats, ni una nota justa y sentida, sempre fora de temps y de to; en els trossos tranquils y delicats, com la invocació á la Nit, no es possible major desastre, puig mancat en Cardinali de mitja veu, s'escanya aixís que intenta modular. També hem de dirli que no ha comprés la escena del combat. Fixantse una mica en el sentit de la contestació que dona al rey Marke, ben clar se veu que Tristan busca la mort, y per tant, en lloch de combatre ab Melot, com fa en Cardinali, deu llensar la espasa á la primera topada, y deixarse ferir. Creyém qu'aixó es quelcóm més que un detall, y per lo mateix, ferho de modo diferent es desnaturalisar el poema, revelant un complert desconeixement en l'intérprete.

Finalment, la grandiosa escena de l'agonía qu'omplena'l tercer acte, ha resultat el disbarat més gros entre'ls molts qu'aquest tenor ha comés. La sublimitat d'aquesta escena segueix sent desconeguda per nostre públich, qual paciencia pera soportarla ab semblant execució casi hem d'admirar. Un home ferit mortalment no ha de cridar, baladejar y descompondres de tal manera, ni aixís ho ha escrit en Wagner. Ja han passat aquells temps de lasóperas, en que un agonitzant etjegava á plens pulmons l'aria de reglament, que després taral-lejava'l públich al sortir del teatre. Si en Cardinali tingués talent, podía haverse lluhit de debó en aquest acte, donchs las deficiencias de sa veu casi bé l'afavorían pera donar á la situació un sentit de realitat qu'ara hi ha faltat en absolut. En cambi, de crits n'hi ha hagut al engrós, desfent el sentit de las frasses y'l conjunt de la situació, sobretot al arribar á la visió ó somni de Tristan, hermosíssim fragment qu'hauría conmogut al públich si hagués sigut cantat per un artista de cor. Y per complement, hem d'afegir la descabellada mímica d'aquest tenor, que si ha sigut deplorable en tota la obra, molt més encara en el deliri del ultim acte, en que, ab sos ridículs ademans, millor qu'expressar la lluyta entre la vida y la mort, ens feya l'efecte de que li havía vingut un rampell de bogería. Creyém qu'en realitat deu estar atacat d'ella qui, ab els errors senyalats, s'ha atrevit á profanar un dels personatjes més hermosos del teatre wagneriá.

Pocas paraulas mereix la interpretació dels restants. Tant Branganía com Kurwenal y Marke, encarregats á gent italiana, han sigut desnaturalisats per complert. La senyora Borlinetto, ab sa veu trémola en excés, sos aguts desafinats y xiscladors y sa escola de cant en extrém amanerada, ens ha fet malbé'l tipo de la serventa de Isolda. Son hermós cant d'apaybagament y persuassió en el primer acte, es precís dirlo ab tota la dolsura y melangía possibles, y sempre á mitja veu y ab els crits desaforats d'aquesta contralt. El cant d'alerta del acte segón, que segueix á la invocació á la Nit, deu ser dit á temps molt més lent, pera que aquellas notas graves y monótonas produheixin l'efecte verdader de la situació; mes la Borlinetto, tant per la deficiencia visible de sas facul- [p. 27] tats, com per sa ignorancia de lo que interpreta, ha destruhit del tot l'ambent poétich de tan hermosa escena. Y com actríu, n'hi ha prou ab dir qu'ho ha fet ben bé á la italiana. Al portar á Tristan el missatje de Isolda, ni un moment l'hem vista dirigirse al héroe, sinó sempre girada cap al públich. En sos diálechs ab Isolda adoptava tot sovint actituts de melodrama, y més qu'enlloch al cambiar á espatllas dels amants el filtre mortal per l'amorós. Allí va fer una pantomima tan ridícula, que'ns trobavam transportats al tercer acte de La Gioconda, qual obra, model d'óperas, encaixa tan tant de ple en las condicions artísticas de la senyora Borlinetto y encara fa las delicias dels dillettantide nostre Liceu y del Real de Madrid.

Si'l barítono Giraldoni, dotat d'una hermosa y potenta veu, tingués sa facultats artísticas al mateix nivell de las vocals, res tindríam qu'objectarli en la interpretació del fidel escuder de Tristan. Peró, educat també dins de la rónega escola italiana, prescindeix en absolut del personatje que representa pera cuydarse tan sols de la emissió de la veu, introduhint tals fioritures en la partitura, que jamay son autor las va somniar. Millor hauría sigut ajustarse á lo que aquella mana en la valenta cansó de Morold, que ni un sol día varem sentir á temps, tant per culpa d'en Kurwenal, com del mestre director. Y durant tot el tercer acte, hem trobat á aquest barítono ben fora del personatje, buscant per tot l'efecte, cantant á tall de romansa aixís que la ocasió se li presentava, allargant exageradament els finals de las frasses, inventant el calderó allá ahont no hi es escrit, y per ultim, empleant unas actituts que per lo grotescas sols poden compararse ab las d'en Cardinali. En comptes de la figura noble del escuder, hi hem vist senzillament un ninot qu'en la escena de la mort sols fer riure ha lograt.

El rey Marke ha tingut un intérprete pitjor encara que'ls anteriors. Si la contralt y'l barítono's distingían per sa dolenta escola de cant, el baix Cromberg no té ni escola, ni veu, ni tampoch sentit comú pera compendre que no serveix ni com á cantant ni com artista. En cambi, de bon grat li reconeixém una gran dossis de tranquilitat pera desafinar de la primera á la darrera nota y pera transportarne la major part á son capritxo. Y no parlém del actor per no trobar calificatiu prou fort per aplicarli. Las queixas d'amargura, la consternació que s'apodera de l'ánima del soberá, en comptes de traduhirla en planys fondos y sentits, ho ha fet ab crits desaforats, ab accionats de rey d'ópera que li davan un carácter del tot oposat al verdader.

Fins en las parts secundarias s'hi ha vist el desconcert degut á la falta de direcció artística. Tant el traydor Melot, com el mariner, el pastor y el pilot, han portat son gra de sorra al desgavell general, cosa tan fácil d'evitar si algún dels que duyan la direcció s'hagués pres la molestia d'ensenyárloshi la expressió de las curtas frasses que'ls hi pertocavan. Peró de lo que portém apuntat bé's deduheix que solzament una artista coneixía el terreno que trepitjava y ha guardat, per tant, á l'obra'l respecte degut; tots els demés han empleat sos esforsos en profanarla, fins al punt de que hauríam d'atribuirho á mala fe, si tant clar no s'hagués patentisat qu'era sols el fruyt de la IGNORANCIA més absoluta.

 

NOTA

1. Els quatre articles anteriors foren publicats en la Setmana Catalanista, y'ls hem reproduhit en el número antecedent d'aquest periódich. Ab tot y'l temps transcorregut desde son estreno, seguím ocupantnos del Tristan, donada la importancia de l'obra y la escassetat, per altra part, d'aconteixements musicals.

 

FUENTE:

JOVENTUT, numero antecedent, Janer-Febrer 1900, p. XIX-XXIII

JOVENTUT, any I, n.º 2, 22-II-1900, p. 24-27

Contáctanos